Viatge per autors operístics

Conferència: “Viatge per autors operístics”

Conferenciant: Sr. Ramón Civit Mas, Titular del conservatori SMM BCN

24  de març de 2015

A primera hora d’una tarda del mes de maig de 1860, en Gioacchino Rossini, situat novament a París des de feia escassament quatre anys, rep la visita de Richard Wagner, que és a la capital francesa amb la intenció de l’estrena parisenca del seu Tannhäuser (1861). La trobada, quasi secreta en aquells moments, té un privilegiat espectador, l’Edmond Michotte, a qui li debem la publicació d’aquest encontre -segons sembla, paraula per paraula-, uns quants anys més tard, concretament l’any 1906.

Sembla ser que el mateix polifacètic E. Michotte (conegut en aquells dies com a intèrpret de mattauphone, compositor, alumne i indiscutible admirador del geni de Pesaro, periodista, col.leccionista d’art japonès…), va orquestrar aquesta trobada amb, un ja polèmic en aquells dies, Richard Wagner. Però de què van parlar aquests dos grans titans de l’Òpera? Entre d’altres temes, comencen a conversar sobre les possibles males intencions i les càbales a l’estrena d’una òpera, com les que ja intueix el propi Wagner pel seu Tannhäuser; parlen també de la sospita, mite i llegenda de l’enverinament de Mozart per part de Salieri; de la visita de Rossini a Beethoven; de la formació musical de Rossini; del perquè el Cigne de Pesaro va deixar d’escriure… i de les convencions que l’òpera pateix i que Wagner està disposat a canviar.

Efectivament, en un moment de la conversa, Wagner va desplegant les seves idees de la música del futur i, sempre des del respecte, fa una crítica d’aquestes convencions: de les melodies fàcils, de les formes preestablertes, de les instrumentacions prefabricades, dels cantants que persegueixen una única intenció de lluïment…, bàsicament, una crítica-reflexió al passat (italià) del compositor que tenia dabant seu.

Des fet, i enmig d’un creuament de crítiques mútues fabricades per la premsa del moment, la intenció de Wagner al pujar les escales de l’apartament que Rossini tenia al Boulevard des Italienes, no era la de demanar-li permís al Sr. Vacarmini -sobrenom amb el que Rossini és rebut a París l’any 1824-, per introduir les seves trencadores idees wagnerianes a l’Òpera, si no més aviat per acomiadar-se del compositor (ja malalt però sense perdre el seu sentit de l’humor), que va eclipsar l’escena operística de la primera part del segle XIX: el Sr. Crescendo, un altre sobrenom!

R.Civit