Hitchcock, informació biogràfica d’aquest gran director de cinema

Conferència: Trilogía de conferències dedicades a Alfred Hitchcock”

Conferenciant:       Albert Beorlegui, Advocat i Periodista.Col-laborador de Radi Sabadell

febrer i març de 2014

Pocs directors de cinema tenen una filmografia tan completa i a la vegada resulten  reconeixibles pel gran públic com Sir Alfred Hitchcock. La seva prominent figura, una imatge pública curosament estudiada, i un tipus de fer cinema moltes vegades imitat, li van fer valdre el qualificatiu de “el mag del suspens”. I tractar d’acostar-se a la seva polièdrica personalitat és el que es va proposar el professor Albert Beorlegui, que els passats 25 de febrer, 4 i 11 de març de 2014 va impartir tres xerrades sobre la figura de Hitchcock.

 En la primera part es va abraçar els primers anys de la seva, la seva primera obra cinematogràfica, coneguda com “l’etapa anglesa”, i els primers títols rodats a Amèrica.

 Alfred Hitchcock va néixer l’any 1899 i la seva educació jesuïta el va influir en la seva producció cinematogràfica. Fascinat pel món del cinema, va treballar en diverses productores britàniques (Gainsborough Pictures, British Internacional Pictures, Gaumont-British), fins anar consolidant el seu particular estil basat en els paràmetres del fals culpable, el suspens com element per mantenir la tensió en l’espectador i la premisa que els seus arguments es basaven en històries extraordinàries que passaven a personatges ordinaris.

A la xerrada es van poder veure fragments dels seus anys a la Gran Bretanya amb títols com El jardín de la alegría (1925), La muchacha de Londres (1929), Sabotaje (1936), o Inocencia y juventud (1938). Quan marxa a Amèrica, Hitchcock serà contractat pel productor David O. Selznick, a les ordres del qual farà la magnífica Rebeca (1940). Cedit a d’altres productores, Hitchcock desenvoluparà llavors el seu peculiar estil que es va evidenciar en altres pel·lícules que es van comentar en aquesta primera sessió, com Enviado especial (1940), Sospecha (1941), Sabotaje (1942) o La sombra de una duda (1942). Aquest primera part va acabar l’any 1943.

La segona part del monogràfic va tenir lloc el 4 de març i en ella es van tractar els anys 1943 a 1955. Es va començar per la contribució de Hitchcock a l’esforç de la Segona Guerra Mundial i amb un film tan notable com Náufragos (1943), i aprofitant el seu curiós i proverbial cameo, es va fer un repàs d’altres aparicions rituals del mestre que el públic ja esperava.

Acabada la guerra, Hitchcock va treballar encara amb el productor David O. Selznick: en dos pel·lícules que li va produir ell mateix (Recuerda, 1945; i El proceso Paradine, 1947), i d’altres cedit a d’altres estudis (com la RKO en el film Encadenados, 1946). Alliberat l’any 1947 el contracte amb Selznick, Hitchcock s’embarcarà en una aventura com a productor independent que no li sortirà gens bé: La soga (1948), i Atormentada (1949), seran dos fracassos que el convenceran per sotmetre’s altre cop a la disciplina d’un gran estudi.

Serà llavors quan rodi quatre notables pel·lícules amb la Warner Bros: Pánico en la escena (1950), que li permetrà treballar amb Marlene Dietrich; Extraños en un tren (1951), que convulsionarà per la crudesa de la història; Yo confieso (1952), amb Montgomery Clift, i Crimen perfecto (1953), on Grace Kelly s’aconvertirà en la seva nova musa preferida. Acabat el contracte amb Warner, signarà amb Paramount que li produirà les dues pel·lícules següents: la filosòfica La ventana indiscreta (1954), i la festiva Atrapa a un ladrón (1955), de nou amb Cary Grant.

A partir d’aquesta època, Hitchcock és un director amb gran èxit però la crítica (i els Òscars) encara se li resisteixen. El millor de la seva carrera, però, encara està per arribar, i va ser explicada a la tercera i darrera sessió que va tenir lloc l’11 de març.

En aquesta sessió es va arrencar comentant l’exitosa sèrie de televisió que va començar a produir als anys cinquantes i els inicis de la seva col·laboració més fructífera: la del músic Bernard Herrmann, que començaria a treballar a Pero… quién mató a Harry? (1955) i s’encarregaria de les 9 partitures següents de la seva carrera. Els anys cinquantes seran de gran frenetisme i el mestre aportarà algunes de les seves obres més grans de la seva filmografia. Així, es van comentar fragments d’El hombre que sabía demasiado (1956) i Falso culpable (1957), fins aturar-se a una de les seves obres mestres, Vértigo (1958), on també acabaria abocant-hi part de les seves obsessions amb les actrius rosses amb les que treballava, i la sensació que en el fons no deixaven de ser un frau.

Després de l’obscuritat de Vértigo, la lluminositat de Con la muerte en los talones (1959) amb la quarta i darrera col·laboració amb Cary Grant, i el gran èxit de Psicosis (1960), que va alterar per sempre el concepte del cinema de terror, aportant a la cultura popular la que és possiblement, l’escena d’assassinat més famosa de la història del cinema. Tres anys més tard, i amb el costós i difícil rodatge de Los pájaros (1963), el mestre tancarà l’etapa més important de la seva vida, amb 47 pel·lícules realitzades en 35 anys.

Els darrers films, tot i que no exemptes d’interès, no representen el millor de la seva obra: Marnie, la ladrona (1964), Cortina rasgada (1966), Topaz (1969), Frenesí (1972), i La trama (1976), arrodoneixen, a vegades irregularment, una carrera esplèndida que va estar basada en el tema del fals culpable, i en l’anècdota que li va passar de nano, quan el van tancar 20 minuts a la garjola després d’haver fet una entremeliadura advertint-li que “això és el que es fa amb els nens que es porten malament”.

 

Text: Joan Torne