La presó al llarg del segle XX

Conferència:  La presó al llarg del segle XX”

Conferenciant:       Cesar Lorenzo Rubio, Dr. en Història per la Universitat de Barcelona

 4 de febrer de 2014

La conferència va consistir en una visió de llarg recorregut al sistema penitenciari espanyol, des de la seva implantació, fins a l’actualitat.

En aquest trànsit, la presó va passar de ser una institució d’antic règim, de tipus processal, destinada a la custòdia dels detinguts fins a l’execució d’una pena (de tipus corporal), a convertir-se en la base de la privació de llibertat. Per influència de les idees il·lustrades de finals del segle anterior, el delicte va deixar de castigar-se amb la vida, per passar a fer-ho amb el temps de vida: una innovació que situaria a la presó al centre del sistema de penes modern.

Però la implantació d’aquest sistema al llarg del S.XIX, en paral·lel a la organització de l’administració de l’Estat liberal, va estar marcada de bon principi per la manca de pressupost, el que provocaba unes deplorables condicions de vida per als reclusos que s’amuntagaven en una munió d’edificis de tota mena. No seria fins a l’ l’època republicana, de la mà de Victoria Kent, quan el sistema de presons va patir una reforma significativa en el seu disseny normatiu i la seva base material. Tanmateix, Kent no va tenir temps de desenvolupar tots els seus plans, i les reformes republicanes van desaparèixer al cap de poc temps, empeses per la pressió contrària dels goberns conservadors que la seguirien.

Des de la guerra civil, la dictadura franquista va abusar del càstig penitenciari fins a extrems mai vistos. No sols contra presoners republicans, també de forma molt cruenta contra dones i, fins i tot, infants. Les xifres d’empresonats durant la dècada dels anys quaranta, amb centenars de milers de represaliats, en són un bon exemple. Passat aquest període fosc, la presó roman com a mitjà de control polític i social fins arribar als anys de la Transició, quan es produeixen els grans amotinaments dels presos comuns, que se sentien discriminats per les amnisties que beneficiaren als presos polítics.

L’època democràtica representa per a les presons un llarg camí de modernització, però també d’eixamplament del sistema fins a uns nivells molt elevats, que situen a l’Estat espanyol al capdavant de la taxa europea de presos per 100.000 habitants.

En conjunt, una anàlisi crítica i rigorosa de la forma en que la nostra societat decideix castigar els seus delinqüents, des d’una perspectiva històrica i social.

Text: Joan Torne