Salvador Espriu i la seva obra

Conferència: Salvador Espriu i la seva obra”

Conferenciant:       Xavier Bru de Sala, Llicenciat en filologia catalana i comissari de l’any Espriu

14 de gener de 2014

“Direm la veritat sense repòs”. “Et diré sempre la veritat”. “Defensaràs la veritat fins a la mort sense l’ajut de cap consol”. Aquestes tres citacions haurien de bastar per advertir el lector, i el ciutadà, que la veritat és un pilar fonamental en la persona i en l’obra de Salvador Espriu. Si algú no n’estigués del tot segur, podria acabar de convèncer-se amb la lectura d’”Ocnos i el parat esglai”, el llibre pòstum d’Espriu. Constatarà entre moltes altres descobertes reveladores que, a l’hora de valorar l’obra d’altres poetes, destaca entre les millors virtuts l’amor per la veritat, la sinceritat, l’autenticitat i la lucidesa que les acompanya. La veritat espriuana no és el fruit d’una tria o el resultat d’un procés, sinó una dada de partida. Tal com ell mateix explica en la darrera de les seves narracions, datada l’any 1982, la seva mare “era, en la claredat de la raó, d’una rigorosa i no gens hipòcrita ortodòxia catòlica romana, però calvinista en els abismes del subconscient. I em temo –rebla— que jo he heretat una considerable porció d’aquella seva fosca”. No cal que en dubtem, el sentit ètic d’Espriu, tan profund, visceral, l’aspiració permanent a la rectitud, el rigor i la coherència, són una herència materna, a la qual no hauria volgut renunciar ni que li fos possible.

Es diu si la mare d’Espriu, la senyora Escolàstica Castelló, que va vestir de dol des de la mort de dos dels seus cinc fills, es va passar una vintena d’anys sense riure, i que la severitat del rostre tan sols es va transmutar en alegria amb el naixement del primer nét. Tot i això, Espriu, que destaca en un altre indret l’”ànim negre com el carbó” de la mare, es descrivia a si mateix amb aquestes paraules: “Sóc un carbó, però m’agrada molt riure i fer riure”. D’on procedeixen doncs l’extraordinària propensió d’aquest home severíssim a la rialla? D’on la pulsió satírica, sarcàstica fins a l’esperpent que anima bona part de la seva obra? Tan sols cal donar un cop d’ull a les caricatures que dibuixava el seu pare, d’una pulcritud i sentit de l’humor que podem qualificar amb tota exactitud d’espriuans, o tenir una lleu notícia (tal vegada algun dia arribaran a mans del públic) de les breus memòries que el notari Francesc Espriu va dictar, ja quasi cec, poc abans de morir, per concloure sense ombra de dubte que ens trobem davant d’una herència paterna. Per si hi hagués dubtes, el nostre autor s’enorgulleix d’explicar que les caricatures paternes “són uns tipus que jo estimo molt i a més a més estan a l’arrel de la meva modesta literatura”. I encara, “la base del meu món més o menys titellaire, també aninotat, són els ninots del meu pare”. Una herència tan arrelada, tan constitutiva del caràcter de Salvador Espriu com el calvinisme de la mare. Un carbó, doncs, dotat d’un prodigiós i irrefrenable sentit de l‘humor.

En la complexa personalitat i en l’obra d’Espriu hi podem trobar una infinitat de components i de matisos. Ara bé, els ingredients bàsics són dos i amb una gran probabilitat de certesa només dos, el calvinisme i l’humor. El carbó i la rialla, en temes generals burlesca. Hauríem de furgar molt en la ment humana per trobar-ne dos de més antitètics. Amb aquest parell de materials tan poc conciliables de partida, el propòsit d’Espriu de construir una obra unitària es revelaria en un escriptor menys dotat o menys obsessiu, una aspiració quimèrica. Ell va fer els possibles per sortir-ne i va creure, sempre des de l’honestedat, que se n’havia sortit. Com? No pas amb artifici –s’hi declarava contrari— ni tan sols amb simple tenacitat, sinó a través de la construcció d’un jo alhora personal i literari, perquè a la literatura d’Espriu no li és permès allunyar-se de la veritat, en primer lloc de la veritat d’ell mateix. Per tal d’esbrinar fins a quin punt és cert, caldrà fer un brevíssim recorregut biogràfic que ens pot acostar als avatars, tan constrenyedors, que van propiciar la conformació del seu jo.

Segons el seu propi testimoni, Espriu era un nen “normal, entremaliat”. En un fragment breu de pel·lícula familiar rodada en la infantesa d’Espriu, exhibida per primer cop al públic general a l’exposició central “Espriu. He mirat aquesta terra”, se’ls veu, a ell i al seu germà gran, que fan xerinola d’una manera espontània, del tot normal en nens de la seva edat. Però vet aquí que pels volts de l’any 22, que en Salvador en tenia nou, una epidèmia de xarampió va afectar els cinc germans. La seva germana Isabel va morir d’una complicació pulmonar tuberculosa, a l’edat de set anys. Ell mateix va patir també complicacions tuberculoses que el van tenir prostrat durant tres anys, en el curs dels quals li van practicar unes horribles intervencions quirúrgiques als pulmons. Va estar més d’una vegada a les portes de la mort. A la narració “Sembobitis”, Espriu evoca les seves “llargues tardes de malalt” i es descriu com a “nen trist i febrosenc”. Un cop recuperat, la mort va tornar a visitar la família i se’n va endur el seu germà gran, Francesc, víctima d’una septicèmia després d’una caiguda. De cinc germans, en van quedar tres.

Tot això és conegut i forma part de la narració de la vida d’Espriu. Qui en vulgui més dades i una informació completa sobre aquest i la resta de fets destacats de la seva existència, farà bé de llegir l’excel·lent biografia d’Agustí Pons, “Espriu, transparent”, una obra imprescindible, d’un rigor exemplar i d’un interès indubtable. Constatarà com, després d’aquest període, Espriu es refà. Pons reporta amb mestria l’ingrés a la universitat, el lideratge generacional, les primeres obres, les amistats, per damunt de tot la de Rosselló-Pòrcel. Abans i tot, com es desprèn un cop més de la seva pròpia narrativa, Espriu va tornar a tastar la felicitat personal. El notari Francesc Espriu va comprar una finca a Viladrau, perquè els aires del Montseny eren saludables pels pulmons de Salvador, el fill que ben aviat, tot just en l’adolescència,  exhibiria a les tertúlies com a prodigi de memòria. A Viladrau, als llargs estius, jugava amb els germans i alguns amics locals i, reporta, “ens sentíem, amb algun retall, amb algunes familiars limitacions, immensament feliços”. Per si no n’hi hagués prou, convé recordar el seu “no he tornat ni tornaré mai més a Viladrau, hi vaig ser tothora massa feliç”.

De cop, amb la terrible experiència de la guerra, i pitjor encara amb la derrota, tot s’enfonsa. Mor el seu pare, s’acaba l’opulència, mor el gran amic, se li tanquen les portes del brillantíssim futur que tocava amb les puntes dels dits. Moren les esperances de Catalunya. Com a germà gran, ha de guanyar-se la vida amb una feina molt desagradable que qualifica de “diari odi conra el pa”. Amb tota probabilitat, podem parlar d’una segona experiència de la mort, aquest cop anímica. Qui no s’enfonsaria?

Espriu emprèn l’àrdua labor de refer-se, de reconstruir-se, de salvar-se per la poesia, concebuda i practicada com un procés d’autoajuda. El cicle líric dels cinc llibres que s’inicia amb “Cementiri de Sinera” i culmina amb “Final de laberint” constitueix una de les experiències interiors, vitals i alhora literàries, més impressionants de tota la poesia del segle XX. Sense la severitat d’herència materna, no s’hauria produït. En molt pocs casos, la vida i l’obra d’un escriptor es veuen, més que entrelligades, foses en una unitat. Mentrestant composa “Primera història d’Esther”, el gran monument de la llengua catalana, travessat de cap a cap per l’humor heretat del pare. Què tenen a veure el cicle líric o de la mort, amb Esther? Són productes dispars del que en podem anomenar les seves dues ànimes, unides pel geni de l’autor, però sobretot per un denominador comú: la salvació. En un cas, personal, íntima. En l’altra, col·lectiva. Espriu aprofundeix, amb la guia de la càbala, el seu jo espiritual i l’eleva fina a les altures de la mística. Esther salva el poble jueu, és a dir que d’alguna manera, aleshores premonitòria, el poble català també se salvarà del genocidi cultural i de l’intent d’anorrear l’idioma català.

El sentit de l’obra d’Espriu, allò que unifica els components constitutius de la seva personalitat és el camí que va de la mort, de la urpada terrible de la mort, però no del seu triomf, a la salvació. Quan afirmava, de manera ben insistent, que tota la seva obra és una meditació al voltant de la mort, Espriu encaminava el lector a descobrir per ell mateix la segona part d’aquesta afirmació. Després de dues experiències de mort en vida, la malaltia i l’ensulsiada personal i col·lectiva de la guerra, Salvador Espriu, home i escriptor de manera indestriable, emprèn la recerca de la salvació, d’entrada personal, i tot seguit col·lectiva. Més ben dit, d’entrada amb un accent més personal, però com hem vist amb “Primera història d’Esther”, després ja del tot encaminat a ser “salvat en poble”. En Espriu, la veritat és la salvació, la salvació de la mort personal en l’esdevenir de la col·lectivitat. D’acord amb això, el sentit profund lema de l’Any Espriu, proveït per ell mateix: “ens mantindrem fidels”.

Text: Joan Torne