75 anys de la batalla de l’Ebre

Conferència : “75 anys de la batalla de l’Ebre”

Conferenciant:          Assumpta Montellà,  Historiadora.

10 de decembre de 2013

Era una nit sense lluna, i no triada per casualitat. Calia foscor per fer un atac sorpresa. A les 00.15 h del dia 25 de juliol del 1938, les divisions republicanes van rebre ordres d’avançar cap a les vores del riu i penetrar en les línies enemigues.

A la zona franquista es preparaven per celebrar la diada de Sant Jaume, patró d’Espanya. El discurs que pronunciaria l’arquebisbe davant dels comandaments franquistes a Compostel·la ja estava escrit:

«¡Santo Apòstol, el enemigo huye, se aproximan horas de grandeza insospechada!

 

En el bàndol republicà, la diada del sant apòstol només era una data, la data clau per a les consignes militars. Començava així la batalla de l’Ebre, la més important i decisiva de la Guerra Civil espanyola. Hi havia diverses raons, tant militars com polítiques, per explicar el

perquè d’aquesta batalla, però les que la feren precipitar van ser, en un principi, polítiques, emmarcades dins un context internacional. Juan Negrín, cap del Govern republicà des del maig del 1937, necessitava una victòria militar per consolidar el seu pes polític dins un govern inestable, amb enemics importants dins el mateix partit, com ara Indalecio Prieto, Largo Caballero i el mateix president Azaña.

La República passava hores baixes des de les desfetes militars del front d’Aragó i Terol, i malgrat aquest balanç negatiu, per a Negrín calia continuar la guerra. El seu lema era «resistir es vencer», amb l’esperança que les relacions tenses entre França i Anglaterra amb

Alemanya es trenquessin finalment i esclatés un conflicte bèl·lic, i d’aquesta manera s’internacionalitzés la Guerra Civil espanyola. Segons Negrín, era l’única sortida que li quedava a la República. Si França i Anglaterra declaraven la guerra a Alemanya, el bloc europeu de la no-intervenció es veuria obligat a alinear-se contra Franco. A més, la batalla de l’Ebre podria ser una propaganda internacional molt oportuna per demostrar que la República estava viva i que prenia la iniciativa en el combat. Negrín havia anunciat que el seu Govern seria el de la victòria, i de moment només podia comptabilitzar derrotes.

Però Negrín estava molt sol en les seves tesis d’allargar la guerra, tothom estava cansat de tanta lluita desigual. Només els comunistes, els pocs amics que li quedaven a Negrín, aliats en el Govern, defensaven la seva postura sense ambigüitats perquè també necessitaven una victòria militar per poder fer créixer les tesis del partit dins l’executiu republicà. Per tant, hi havia llum verda des de Rússia per a la gran batalla… si arribava el moment.

El president Azaña ja s’havia significat amb el seu famós discurs «Paz, piedad y perdón.» Per tant, era més partidari de buscar la pau que de continuar la guerra. Volia trobar el canal adient per a un possible acord de pau amb mitjancers internacionals, però, suposant que es guanyés la batalla de l’Ebre, sempre seria més avantatjós pactar una pau des de la força d’una victòria militar.

I si ningú del seu Govern va parar els peus a Negrín va ser perquè no hi havia cap altra acció alternativa damunt la taula a curt termini, «¿Alguien tiene una idea mejor para demostrar que seguimos vivos y frenar el asalto a Valencia?», diuen que va exclamar Negrín.

I és cert que paral·lelament als motius polítics hi havia les raons militars, que, de fet, també van ser determinants per encetar la batalla de l’Ebre. València estava a punt de caure. Després de les victòries franquistes als fronts d’Aragó i Terol, i l’entrada a Lleida el 3 d’abril del 1938, semblava que l’avanç franquista continuaria per la resta del territori català.

Però Franco va optar per continuar l’ofensiva cap a Llevant i deixar Catalunya per a més endavant, segurament per evitar conflictes amb França.

El record de l’annexió d’Àustria per part de Hitler (Anschluss) el març del 1938 encara era molt fresc i Franco no volia provocar, amb la seva proximitat a la frontera francesa, una possible intervenció internacional. Per tant, situat a llevant, el 15 d’abril del 1938 les seves tropes arriben a Vinaròs i parteixen la zona republicana en dos. El següent objectiu de Franco era València.

Negrín va parlar de l’operació a l’Ebre amb el general Vicente Rojo, cap de l’exèrcit republicà. Tots dos homes es respectaven mútuament. Rojo era un militar i poc donat als afers polítics, però sabia reconèixer qui duia la veu cantant. Rojo volia aturar l’ofec franquista sobre València, on l’exèrcit de llevant estava sent molt castigat per Franco, i l’ofensiva de l’Ebre li venia com l’anell al dit.

En un primer moment la va valorar més com una maniobra secundària, «de distracció», com en diuen en termes militars. Podria frenar Franco i donar una mica d’aire, descongestionar el front de llevant.

Però Rojo, militar de carrera, de seguida va veure moltes més possibilitats a l’ofensiva proposada per Negrín, que prioritzava les raons polítiques i propagandístiques.

Pensava que si Franco responia a la provocació de l’Ebre, l’exèrcit republicà a llevant podria tenir temps per refer-se i reorganitzar-se. Si el desenllaç de la batalla de l’Ebre responia favorablement a les expectatives, fins i tot es podria pensar a unificar de nou Catalunya i la zona de llevant.

Rojo tenia al seu abast lleves noves de soldats per incorporar-se quan calgués, i també els recursos militars de Catalunya, amb una indústria de guerra important que depenia directament del Govern central des del setembre del 1937, i que podria compensar en part el bloqueig intermitent d’enviament d’armes per la frontera francSemblava que tots els interessos confluïen en l’acció a l’Ebre, malgrat que militarment no deixava de ser una proposta agosarada. Travessar un riu cabalós que aïllaria part de l’exèrcit era un gran repte.

Amb tot, semblava que hi havia unanimitat suficient per tirar endavant el projecte. Negrín tindria la seva batalla propagandística i de resistència. Si s’obtenia una victòria ràpida, donaria oxigen a la República i guanyaria temps per a l’escenari europeu. També augmentaria el seu pes polític dins l’executiu i seria un bon cop d’efecte a escala internacional.

El president Azaña de moment deixava fer, simplement veure-les a venir, mentre paral·lelament iniciava converses de pau amb tothom que el volgués escoltar.

El general Rojo pensava com a militar i feia volar coloms més enllà

de l’Ebre.

Por primera vez el ejército republicano llevaría la iniciativa. Desde el principio de la guerra siempre se había visto obligado a defenderse y a retroceder. Ahora, con Franco volcado en Valencia, era un buen

momento para ir un paso por delante. Llegar hasta Gandesa sería la primera fase. Sobre el papel parecía relativamente fácil… y después se podría llegar a Vinaroz para reunificar de nuevo el territorio republicano, si se actuaba con rapidez y sigilosamente.

De hecho, era la única manera de tener posibilidades de éxito en esa batalla con un contrincante que nos quintuplicaba su arsenal bélico. Coger a Franco por sorpresa y no darle tiempo a reaccionar…

Tot això escriuria anys més tard Rojo a les seves memòries.

L’exèrcit republicà al tercer dia de la seva ofensiva va decidir passar a la defensiva conscient de la seva feblesa militar. Franco tenia cinc vegades més d’armament, i la seva aviació, la Legión Condor i els avions italians de Mussolini, van ser determinants. Començava una guerra de trinxeres, de desgast, com volia Franco.

Malgrat aquesta superioritat, Franco va necessitar fins a sis contraofensives per doblegar la forta resistència dels republicans, que afavorits per l’orografia del terreny, petites valls i terrasses naturals, van saber fortificar-se. Era una lluita frontal, sense importar els morts d’una banda o de l’altra.

Però al final el que compte és qui aguanta amb més material bèl·lic. La Repùblica tenia les armes confiscades a la frontera francesa, que pel decret de No-Intervenció retenia els enviaments que feia Rússia. En canvi, en el bàndol franquista li arribava tota l’ajuda necessària per part de Hitler, el seu soci en aquella guerra, que seria el preàmbul de la IIGM.

La passivitat dels governs més importants d’Europa, sobretot Frnaça i Anglaterra, també van ser determinants. No volien escoltar a Negrín amb el seu lema Resistir es vèncer amb la intenció de internacionalitzar la Guerra Civil espanyola, ben al contrari, tal i com es va veure uns mesos després quan van signar el Pacte de Munic, una mena de tallafoc per evitar la IIGM però que sentenciaria el final de la batalla de l’Ebre i de retruc la Guerra civil espanyola en favor de Franco.

La batalla de l’Ebre duraria 115 dies, 115 dies d’infern que va deixar un balanç de 20.000 morts en el bàndol republicà i 10.000 morts en zona franquista.

Text:  Joan Torné