“Frederic Mompou”

Conferència “Retrobem Frederic Mompou vint-i-cinc anys després”

Joan Vives, musicòleg locutor-redactor de Catalunya Música

El conferenciant va parlar, segurament, del músic més universal del nostre temps. Va explicar amb detall la seva biografia des del seu naixement a Barcelona el 16 d’abril de 1893, la seva formació pianística i les provatures fins que troba un acord propi: l’acord metàl•lic. Va a París l’any 1911 per seguir la seva carrera i s’hi queda fins a la Gran Guerra de 1914. Torna a Barcelona i s’instal•la amb els seus pares.
Compon Impresiones Íntimas, Pessebres, Scenes d’Enfants, Suburbis, Cants Màgics… Tracta amb altres músics joves catalans: Blancafort, Toldrà, Gerhard, etc. que després crearan el Grup dels Vuit amb B.Samper, A. Grau, Lamote de Grignon i Gibert Camins.

El seu esclat públic és a París quan F. Motte-Lacroix, el seu mestre, estrena obres seves al concert del 15 d’abril de 1921, amb gran èxit de crítica, principalment per l’article d’Emil Vuillermoz al diari “Le Temps”. El seu nom sonarà tant com els francesos Ravel, Debussy, Fauré, Satie, etc. Però ell, introvertit i un gran tímid, amb molts problemes de comunicació i davant de la nova música, sobretot de l’escola de Viena, entra en crisi creativa l’any 1933.

Fuig de les guerres i torna a Barcelona l’any 1941 (on viurà fins a la seva mort). Coneix la que serà la seva esposa, la pianista Carme Bravo. I torna a compondre i iniciat aleshores el seu darrer període creatiu que durarà fins a l’any 1979, en què un problema de salut talla per sempre més la seva obra. Mompou morirà a Barcelona, el 30 de juny de 1987. Feia un mes i mig de l’inici de les emissions radiofòniques de Catalunya Música.

La seva obra ha estat sobretot per a piano, a causa de la seva formació com a concertista, però també hi ha algunes per a altres instruments i, molt especialment, per a la veu humana, de la qual fou un gran conreador. Cançons seves, com les escrites sobre poemes de Josep Janés, han aconseguit una fama mundial. Ell mateix va dir: “La millor paraula és la paraula no dita. Com tots sabeu, sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes”. Escrivint sobre el seu gran recull pianístic de maduresa, “Música Callada” (títol sorgit d’uns versos de San Juan de la Cruz), Mompou va dir: “Aquesta música no té aire ni llum. És un dèbil batec del cor. No se li demana arribar més enllà d’uns mil•límetres en l’espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima i regions més secretes del nostre esperit. Aquesta música és callada perquè la seva audició és interna”.

Un extens torn de paraules va acabar aquesta conferència, seguida amb el màxim interès pel nombrós públic assistent.

Text: Joan Torné Ahicart
Foto: Jaume Tous Canuda